Gorgona trista

Tothom hi entra descalç i amb una certa angúnia.
Ens fa por la claror del que hi ha a l’altra banda,
por que no hi arribem, por que ens barrin el pas.
T’hi veus, per dins? Saps el que has d’esclafar?
Ara jo sóc un monstre que ha perdut els papers
i em sento tan ridícula a prop de l’esgarip
esquinçat i estrident com el xiscle d’un corb!
Ara sóc dona-aresta a la caça de carn.
No tinc pànic escènic, sinó un pànic profund
que no trobi sortida d’aquest pou sense fons,
una cosa prou forta per atuir els sentits,
per matar-los, drogar-los amb xocs luminiscents,
caure en una addicció que em segresti de nou
i em posi l’ombra als ulls i un pes mort a la llengua
i no em vexi el mirall per on travesso el món.

No em diguis res
perquè et faré callar com un mort a l’esquena
un de tants, un de més i jo hi hauré perdut.

Ningú em rescatarà del mal de mi mateixa.
 

Passa ben lluny de mi.

A Metis / 1

Ja sé que no hi ha calze que pugui contenir
el destil·lat de ràbia i d’estranyesa.
Tinc tanta intimitat amb mi mateixa
que em deixo rosegar sense manies
per un cervell ensinistrat en l’autofàgia.
La imatge que en resulta, cada dia més nítida,
és pur verí, dels que maten sense èxtasi.
Jo en sóc la constructora, la resta és innocència
servida com un cap damunt una safata
amb sang agrumollada i una mirada incrèdula.
Aniré més enllà. Vull l’últim pensament
que és el meu pensament desdoblat a la carta,
la semblança de déu. Vull saber què se sent
quan s’escapcen els fils.

Metis, penombra meva, lletania insidiosa
que em persegueix pels poltres de l’acció
i les escales de caragol del pensament,
saviesa inútil, per què t’entestes
a administrar-me seny i rauxa
en píndoles amargues
que em roseguen per dins?
Sóc llamp de cara enfora, però dins
tinc un garbuix d’entranya i de tenebra
que fa venir basques, que no vull veure
per res del món. Per què, doncs, m’arrossegues
allà on no vull anar? M’il•lumines la cova
i me l’endreces, tots els meus mals s’esveren
i els fràgils ratpenats de la consciència
cauen a plom: un déu cap per avall.
Cap per avall serà més fàcil de desfer
aquest nus a la gola: “Que no trobes el hara,
bonica, on t’hauràs d’allotjar?” Quan decideixi
que no penso escoltar més xerrameca,
que l’emplastre s’ha tornat corrosiu
i no fa fàstics de les carns reblanides
ni el cervell entumit, l’escut que m’ha salvat
dels cops mortals, la llengua afiladíssima
que mestreja l’insult i l’art del ganivet
farà el trajecte invers i serà deglutida.
Estarrufat com un ocell del paradís
en dansa nupcial, una vegada més,
enceto el gest solemne d’apropiació.
Si el rau-rau continua, si la terrible coneixença
del bé i del mal, la intimitat amb aeris i tel•lúrics
que porto a dins, i que és una de sola,
em percudeix amb ritmes de migranya,
jo, senyor del llamp, esporuguida fera
lluny del meu cau de glòria, seré benèvol
i no m’esberlaré.
 

Criònia / 3

El dia que la neu bategui
els cors s’obriran
com anemones malaltes.

La sang serà blanca,
l’aigua serà blanca,
la mirada també serà blanca.

La cremor de la neu és com el glaç del foc:
un dipòsit ple de nitrogen líquid
-de la mida d’un cap, de cos sencer-,
una llauna.

No sóc capaç de conservar.
Els flocs són cors extirpats
que cristal•litzen.

M’eixorda aquest ritme silenciós
tan ple de paraules,
el teu tumult.

No es serveixen amors crionitzats.
La cadència dels fets
els diposita suaument a terra.

Sota el pes blanc de l’atzar.

Obre’m una escletxa, amor.
Només una escletxa
per sortir de mi.