Mireia Mur (Molins de Rei, 1960) és traductora i tècnica editorial. Treballa per a diverses institucions artístiques i culturals, com la Fundació Antoni Tàpies, el MACBA, la Fundació Joan Miró i el Museu Picasso, entre d’altres, i també ha treballat de lingüista i traductora per a Televisió de Catalunya. Vinculada al grup del Mall, va publicar A despit del rei (1982) i ha estat inclosa en diverses antologies. En l’àmbit literari ha traduït, entre d’altres, Salvador Espriu i Joan Brossa al castellà, amb Andrés Sánchez Robayna, i Ariel, de Sylvia Plath, al català amb Montserrat Abelló. El 2007 obté el Premi Internacional Màrius Sampere de Poesia amb el Llibre de Metis, publicat ara amb el títol Metis, amb el qual trenca un silenci de més de vint anys.

Fragments extrets d’una entrevista apareguda a la revista SOC de Santa Coloma de Gramenet

“De fet, el Llibre de Metis es va originar a partir d'un poema inèdit escrit fa vint anys, que després va desaparèixer per donar pas a una altra cosa. La vida té aquests passadissos secrets, que enllacen etapes molt diferents i que de vegades ni nosaltres mateixos sabem on ens portaran. Però, per mi, ha d'haver-hi un desencadenant, una necessitat. És com si de sobte se t'obrís la porta d'un d'aquests passadissos, aleshores cal tirar endavant. No em poso a escriure si sé on aniré a parar. Cal esperar d'una manera activa, saber escoltar-se un mateix i escoltar l'entorn. No és una qüestió d'"inspiració" (…) Però sí cal estar disposat a fer el viatge, desenvolupar una mena de receptivitat interior. I també cal ser rigorós, conèixer bé el material amb què treballes. Ho resumeixo en allò que en dic la teoria de les quatre pes: paciència, pebrots, permeabilitat i pulcritud. Si no tens res a dir, val més que callis. Hi ha moltes maneres per distreure's que no requereixen embrutar paper.”

“El mitjà amb què t'expresses és indissoluble d'allò que expresses, el com és el què. De vegades, ni el mateix autor és conscient de fins on arriba allò que ha fet. S’ha de ser prou humil per deixar aquest espai per a la intuïció, que és una forma molt subtil d’intel•ligència. Deia Pablo Palazuelo, un artista que va morir no fa gaire, que la imaginació veu coses que no són aquí, veu clarament el que cal fer, decideix. La poesia, l'art en general, té tantes lectures com lectors o espectadors. A mi, particularment, m'interessa el que en dic “l'èpica de l’ànima”. L’èpica és la poesia de les grans gestes, i no hi ha gesta més heroica que la d’aventurar-se dins un mateix, l’exemple més a l’abast que té cadascú d’allò que en diem naturalesa humana. T’hi pots rabejar tant com vulguis. També m'interessa la mitologia clàssica per la mateixa raó, perquè hi és continguda tota la naturalesa humana, en tots els seus registres.”